La primera assemblea de Marea Roja en paraules de Jaume Comas.

Ahir, dilluns, 11 de febrer de 2013, assemblea al Teatre Victòria, convocada per
diverses plataformes. L’objectiu constituir “Marea Roja” amb la intenció d’afegirse als diferents moviments que han sorgit com a resposta a les retallades
econòmiques i a les noves disposicions legals que desballesten el mal
anomenat estat del benestar.
A més de la crisi econòmica els escàndols de corrupció i de males pràctiques
encenen els ànims d’una revolta latent. El desencís de la transició democràtica
i sobretot el fracàs d’aquests darrers anys han provocat la pèrdua de confiança
en les institucions democràtiques de molts joves sense feina, de treballadors
despatxats, de famílies desnonades, de professionals que han vist els sous i
els recursos retallats. Un panorama d’indignació que s’ha resolt amb repressió i
en el millor dels casos amb indiferència. La corrupció i el cinisme de les elits no
ha fet sinó agreujar la situació. Vet ací, una bomba de rellotgeria que pot
abocar o bé en el populisme i el caos, propiciat per la demagògia de messies
espuris, o bé en una regeneració democràtica més o menys satisfactòria. La
segona possibilitat, és a dir, la creació d’una nova oportunitat pacífica sols serà
efectiva si els polítics professionals, els alts funcionaris i els aparells que
manen (partits polítics, sindicats de treballadors, organitzacions empresarials,
exèrcit, banquers, bisbes, jutges i fiscals) renuncien als grans —o petits—
privilegis que ostenten i esdevenen modèlics. La regeneració democràtica no
serà una realitat si els prohoms de la societat no donen exemple moral en tot i
pertot.
L’escenari que ens espera podríem imaginar-lo també diferent. La revolta
podria assolir un caràcter revolucionari, diuen alguns. Per somiar que no quedi.
Però és improbable perquè les revolucions no són només un esclat emocional
—que també— sinó un pla estratègic d’un grup que representa, encara que
només sigui esporàdicament, les aspiracions parcials, sectorials, particulars.
Sols pot liderar la revolució un grup que reculli i analitzi les tensions
ideològiques i les contradiccions polítiques del conjunt de la societat i sàpiga fer
propostes que sintetitzin i assumeixin els anhels de majories molt àmplies.
Això, per ara, ho tenim magre. No hi ha cap força política, cap moviment, que aspiri a abraçar els afanys de dretes i esquerres i que alhora tingui vocació
harmonitzadora i no uniformitzadora. Les forces polítiques que es reclamen
centristes o que aspiren a la centralitat, en el fons es refereixen a
l’equidistància entre les forces del poder. Aspiren a la centralitat del poder. No
representen la centralitat de la societat. El to amb què alliçonen els altres, la
condescendència, el victimisme, el puritanisme moral, els insults, les
acusacions com estratègies defensives, les mentides sistemàtiques i la
corrupció són algunes de les xacres del poder polític. Els que es reclamen
centristes encarnen l’essència d’aquesta moral de podridura. Quina sentor
insuportable! La pudor no ve de Dinamarca, no, sinó d’aquí mateix. Per això,
l’altra opció complementària a la revolució —que no passi res, que tot continuï
igual, tal com està ara— és del tot improbable. Perquè res no canviï caldrà en
tot cas que la revolta —o millor, el seguit de revoltes— sigui anihilada amb
mètodes no democràtics. I en conseqüència, s’ajornarà la solució, però el
conflicte rebrotarà tard o d’hora.
Regeneració o reconstrucció hauria de significar una transformació profunda, i
radical de les regles de joc. El canvi de les lleis, començant per una nova
constitució, hauria de desplaçar el centre de gravetat del pes democràtic:
declaració fonamental de drets humans i compromís resolt a complir-lo i fer-lo
complir; llei electoral que reguli la representació no partidista; sovintejar les
consultes del conjunt de la societat; definir, tipificar i regular tot allò que s’entén
per bé públic (sanitat, ensenyament, recerca, cultura); nacionalitzar empreses
estratègiques per a garantir l’estabilitat de l’interès i del servei públic; etc.
Davant d’aquest panorama, què hauria de ser aquesta marea roja? D’entrada, i
sense voler posar pals a les rodes, no m’acaba de convèncer la denominació
de marea com a metàfora d’un moviment social. No tenim un mar marejat,
nosaltres. Ja ens ve dels romans la idea de mesurar els nivells —de les lleis, de
la raó, dels sentiments— amb una certa estabilitat. Ens ha regulat sempre el sol
i els astres i no la lluna. La volubilitat de la dama d’argent no ens afecta prou.
Les nostres relacions socials s’han fet històricament a plena llum. Per això la
nostra idea de la política i el tarannà de les nostres relacions socials ens han fet
ordenats. En la voluntat d’entendre’ns parlem clar i català, oi? En l’assemblea
d’ahir es desitjava que el moviment no fos una marea sinó un tsunami. Sort que l’amic José Luis Salinas va defensar la idea de marea, en el sentit que no es
una força destructiva, sinó que puja i quan s’enretira deixa un pòsit, un
sediment, que permet crear nova vida. La marea com un nou adob: noves
idees que es perpetuïn en els que vindran. És d’una gran bellesa aquesta
imatge de la regeneració com un gest amable, humil, generós i imparable. Però
jo continuo amb la insatisfacció d’haver d’associar marea amb moviment social,
precisament perquè després de la plenamar ve la baixamar. Parir un moviment
que ja pressuposem que s’ha d’esllanguir, endegar un projecte amb la idea de
desfer-lo no sé si atiarà la flama, no sé si generarà gaires esperances. Però no
objecto per no impedir el que ja ha començat. Diguem-ne marea, doncs. Com
que el bateig no és d’elecció voluntària en la nostra tradició i, a més, ja ens ha
vingut donat, cal acceptar-ho entre altres coses, com es diu, perquè el nom no
fa la cosa.
La marea roja se suma a les marees blanca (sanitat), groga (ensenyament),
verda (desnonats), negra (miners). La marea roja neix a Barcelona i espero que
no s’associï al futbol, sobretot si es constitueix també a Madrid. La selecció
espanyola, “La Roja”, va provocar una multitudinària marea popular durant els
campionats recents. La confusió fóra patètica. No voldria semblar un corcó,
però, per què roja? La cultura quin color té? Roja, perquè és d’esquerres? La
pèssima consideració dels nostres polítics per la cultura es reflecteix en els
pressupostos dels governs estatals, autonòmics i municipals. Les partides que
hi dediquen són tan minses que comparades amb les d’altres països no tenen
color. Vivim encara en una altra època. La nostra cultura encara viu en blanc i
negre. I no tindria cap importància si sabéssim relatar la situació dramàtica de
la nostra condició actual. Sense color la fotografia matisa la llum molt
expressivament, recrea la realitat amb tensions que situen l’espectador amb un
efecte de distanciament prou amable que facilita tota mirada crítica. Però tant
és, acceptem l’atribut de roja, encara que sols sigui per proposar que el símbol
del moviment sigui el nas vermell del pallasso.
La primera assemblea va començar amb un punt de l’ordre del dia discutible:
l’IVA. O millor encara, l’apujada de l’IVA del 8% al 21% per als espectacles
públics. Injust, abusiu i ineficaç. L’objectiu que es proposava amb la mesura ha
provocat l’efecte contrari. S’ha recaptat menys massa dinerària, deguda a una retracció en el consum. En apujar-se l’IVA s’ha disminuït automàticament la
venda d’entrades. La vindicació de recuperar el percentatge anterior o similar
sembla raonable. I no convé que les empreses d’espectacles hagin de suportar
una càrrega tan desproporcionada, sobretot perquè ja ho rescabalaran amb
mesures dràstiques. La proposta de la plataforma del nou conveni de teatre ja
preveu una reducció de sous i la qualificació d’excepcionalitat conjuntural del
sector. En altres països que optaren també per apujar l’IVA, van fer marxar
enrere al cap d’uns mesos, perquè constataren la inadequació de l’augment i el
resultat recaptatori. El “Gobierno del Estado de la Nación” no té la voluntat ni la
saviesa per poder rectificar. Si fes marxar enrere no recuperaríem el 8%,
perquè és una franja ja desapareguda. L’assemblea reclama ara retornar al
10%. Què volen els empresaris? Pel que sembla no han demanat res, de
moment. <<Con la que está cayendo…>> no s’han atrevit a qüestionar l’impost
davant del govern. De moment, declaracions a la premsa. Per això, si ha de
persistir l’impost de l’IVA, sigui quin sigui el percentatge, proposaria que
generés directament un augment de les partides dels serveis públics. Cal que
siguem solidaris i no exigir que el diner recaptat del teatre o dels concerts
retorni al teatre o als concerts. Els anagrames també ajuden a raonar de
vegades. Tant si eliminen l’iva, com si no, no esperem, fem-ne via, demanem
com a mínim que retorni l’augment als serveis públics, a la sanitat o als
pensionistes: el nostre avi, la nostra àvia, ens ho agrairan.
Més enllà de la reivindicació puntual d’aquest augment d’impost la marea roja
què es proposa? Cal remarcar que la primera impressió de la presentació en
societat és molt positiva. Ens alegrem tots els companys amb qui he parlat que
la concurrència fos tant nombrosa. El corrent d’indignació es palpa. Certament,
hi ajuda la manca de feina, els impagaments, la morositat, el tancament
d’empreses, la reducció de sous. D’altra banda, mercès a la convocatòria de
l’Associació d’Actors i de les diverses plataformes que ja fa temps que es
mobilitzen, l’interès que es va despertar va ser molt eloqüent. Tot està per
definir, ja ho sabem.
Però algunes idees que a mi em semblen qüestionables van planar sobre
l’assemblea. No es pot afirmar que la professió no s’ha mobilitzat mai. Els més
joves potser desconeixen que hi ha un historial de lluita incomparable i exemplar de la gent de teatre. I no sols de reivindicació laboral ni gremial, sinó
social i política. Per no remuntar-nos a la resistència cultural i activa durant
l’estat de prohibició, coerció i repressió franquista, només caldria referir-nos a
l’autogestió del Grec-76, les mobilitzacions contra el consell de guerra a Els
Joglars i la campanya per la Llibertat d’Expressió, les vagues, els festivals
d’ajut, la lluita contra els tancaments de teatres, les manifestacions solidàries,
les accions i plataformes contra la guerra. I un llarg etcètera. La professió no
comença amb cada membre que s’incorpora a l’ofici. La humanitat no comença
en cada part. Quan un desembarca en una cala que no coneix convé que
pregunti. És lògic que no sàpiga res del nou indret. Els colonitzadors i els
descobridors no s’integren, s’imposen. El gremi del teatre, amb tots els seus
defectes, té un historial de lluita, si voleu contradictori, intermitent, emocional,
però sobretot decidit.
Quan toca, tothom hi és. Les quatre excepcions confirmen la regla. Com a totes
les famílies. I no hem de basar el moviment en els que no hi són. Prou de
criticar els famosos. Amb famosos o sense la marea pujarà. Tanmateix, tard o
d’hora hi serà tothom. De moment, doncs, avancem confiats.
La marea roja aplega els professionals de la cultura i donem per sabut que
tothom coincideix en el significat de cultura. Quina sort! Ni el món acadèmic
consensua el concepte ni l’abast del que implica en cada cas, però nosaltres ho
tenim clar. Ves per on! No val la pena que en parlem? La marea roja necessita
un manifest. Les altres marees potser no el necessiten, però nosaltres sí. No
cal que sigui un manifest artístic amb què s’apleguen estils, idees, continguts,
es comprometen fidelitats a uns principis i s’usen per assenyalar i conjurar
tendències, enemics i adversaris. El nostre manifest hauria de ser de mínims.
L’exemple de la pastanaga il·lustra una possible discussió. El recurs atzarós de
l’hortalissa podria fer malpensar que tenim una idea de la cultura reservada als
escollits en què els artistes no fan sinó posar la pastanaga al públic. Com si la
cultura —els treballadors de la cultura— fóssim uns visionaris que fem avançar
l’ase. Més d’un em consta que ho pensa. Més d’un se sent un escollit. Cadascú
amb la seva pastanaga. Però també podríem interpretar que l’hortalissa en
qüestió, tal com deien, els del Festival de Figueres, simbolitza per damunt de
tot l’aportació de vitamina A. El nostre teatre com una vitamina per veure’hi millor. Però cada espectador l’ha de pair, l’ha de metabolitzar, perquè nosaltres
no en controlem el resultat, no aconduïm, no guiem, només fornim material
digerible. Menjar, assaborir, pair, vomitar? Què servim? Aliment o verí?
Aquesta és la qüestió. Possiblement també en el nostre món tot el que no mata
engreixa. Hi ha d’haver gèneres de tot i per a tothom. I tantes receptes, plats i
platets com teatres, públics i espectadors. Tants gèneres, obres i versions com
dramaturgs, companyies i intèrprets. La diversitat serà un indicador de la bona
salut del teatre. I el mateix podríem aplicar a la música, al cinema, a la dansa.
“Tants caps, tants barrets” expressa la multiplicitat d’idees i sensacions que
emana de les circumvolucions cerebrals que ens fan animals amb poc sentit
comú, individualistes i enyoradissos. La nostra dimensió immaterial està feta de
complexitats. En canvi els condicionants materials en què en relacionem són
molt simples. La nostra dimensió material és limitada. Els règims econòmics
amb què fornim vitamines immaterials al públic poden ser de dues menes: diner
públic o diner privat. Si fóssim capaços de definir, distingir i proposar la
regulació de la cultura pública i en acabat lluitar per una dotació suficient i
garantir-ne la difusió democràtica la marea deixaria una herència espectacular.
Jaume Comas
12 de febrer de 2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s