Panegíric per la SALA TALLERS

Diumenge 3 de Març de 2013

 Aquesta nit tenim el desagradable honor d’haver de dir unes paraules de comiat per aquesta Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Una sala que avui morirà quan l’última o l’últim de nosaltres surti per la seva porta.

La Tallers ha donat vida fins el dia d’avui a centenars d’històries carregades d’emocions i d’humanitat, a viscut trames i sub-trames, ha vist treballar actors, directors, tècnics, músics, figurinistes, dramaturgs, acomodadors, creadors, il·luminadors, escenògrafs, ballarins, i un llarg etcètera de professionals de la cultura i d’altres àmbits: els jardiners que n’han cuidat la gespa de fora, el servei que l’ha mantingut neta i polida, els metges que han atès a qui ha fet falta, els companys i companyes de la cafeteria… Sense oblidar-nos que ha format part del barri, del seu veïnat, de la vida quotidiana de tantes i tantes persones. I tot això també ha estat possible gràcies a vosaltres, el seu públic.

La cultura som totes i tots: les que la fem i les que participem, gaudim i aprenem d’ella. I és per aquesta raó que davant de les retallades i l’augment de l’l.V.A cultural que causa pèrdues com la que avui estem vivint, no ens quedem de braços creuats i us volem fer partícips de la nostra indignació. ¿Quants enterraments més estem disposades i disposats a presenciar sense fer alguna cosa?

Com va dir Lorca:

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión. No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social”

La cultura no és un luxe, la cultura és un dret. I hem de recordar que formem part d’una estafa globalitzada a la que anomenen “crisi”, i que som nosaltres les responsables d’aturar aquesta guerra.

Sense drets socials no hi ha cultura, no hi ha cultura sense drets socials.

Que els culpables d’aquest genocidi financer i cultural NO descansin en pau.

 MAREA ROJA – cultura en lluita

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s